Gustave Flaubert va nàixer el de Desembre de 1821 y va morir el 8 de Maig de 1880. Va ser un escriptor francès. Està considerat un dels millors novel·listes occidentals i per la seva interminable recerca de "la paraula exacta".
En el col·legi era considerat un vague; no obstant això es va iniciar en la literatura a l'edat d'onze anys. En la seva joventut Flaubert estava ple de vigor i, a pesar de la seva timidesa, posseïa una certa gràcia, era molt entusiasta i individualista i aparentment no tenia cap ambició.
En 1846 van morir el seu pare i la seva germana, i Flaubert es va fer càrrec de la seva neboda. Aquesta relació va ser l'únic episodi sentimental d'importància en la vida de Flaubert, que mai es va casar.
Entre el 24 de maig 1848 i el 12 de setembre de 1849, va escriure la primera versió de La temptació de San Antonio. En aquesta època el seu major amic va ser Máxime du Camp, amb el qual va recórrer la regió de Bretanya en 1846 i va realitzar un llarg viatge (1849-1851) en el qual va recórrer Itàlia, Grècia, Egipte, va visitar Jerusalem, Constantinoble.
En 1851 va començar a escriure Madame Bovary. Anteriorment havia escrit la novel·la La temptació de San Antonio, però no va quedar content amb el resultat. Va necessitar 56 mesos per a escriure Madame Bovary, que va ser publicada per primera vegada en format de fulletó. Cuando Madame Bovary apareció en formato de libro recibió una cálida acogida.
El caràcter de Flaubert oferia diverses peculiaritats. Era tímid i fins i tot extremadament sensible i arrogant, passava del silenci a una vergonyosa i sorollosa verborrea. Les mateixes incoherències marcaven la seva físic; tenia una fisonomia robusta però la seva salut no va ser bona des de la infància i va patir una neurosi en el seu grau màxim. Aquest rude gegant va ser secretament corroït per la misantropía i el disgust per la vida.
dimecres, 5 de maig del 2010
dimecres, 24 de març del 2010
el surrealisme
El moviment surrealista s’inicià l’any 1919 quan els poetes André Breton i Phillipe Soupault començaren a publicar la revista "Littérature", que es convertí en el focus de la nova avantguarda de París. S’hi publicaren textos d’escriptura automàtica i, l’any 1924, el Primer Manifest del Surrealisme. El Surrealisme no és pròpiament un estil artístic sinó un moviment molt més ampli que adoptà formes molt diverses. André Breton definí el Surrealisme com un "automatisme psíquic pur, per mitjà del qual s’intenta expressar, verbalment, per escrit o de qualsevol altra manera, el funcionament real del pensament". La inspiració bàsica de Breton procedia de les teories del metge vienès Sigmund Freud. Les investigacions de Freud sobre l’existència d’un nivell mental inconscient, dipositari del coneixement més profund de la persona, i de la possibilitat d’accedir a aquest nivell mitjançant tècniques com l’associació de paraules o la interpretació dels somnis, són la base teòrica del surrealisme. Les obres més importants de Freud com "La interpretació dels somnis" i "Psicopatologia de la vida quotidiana" es van començar a publicar a França a partir dels anys 20, però Breton ja havia tingut ocasió d’experimentar amb tècniques derivades de les investigacions de Freud quan treballava d’auxiliar en un hospital, durant la Primera Guerra Mundial. Tot i així, el gust estètic de Sigmund Freud era molt tradicional.
En pintura, el Surrealisme porta a utilitzar la imatge com a signe d’un món personal amagat que podem descobrir si aconseguim bloquejar el control racional de la ment.
Una altra tècnica molt freqüentada pels surrealistes era el joc anomenant dels "cadàvers exquisits", que consisteix que unes quantes persones confeccionin un dibuix afegint elements sobre una tira de paper que es va plegant perquè no es pugui veure la part precedent.
A partir dels anys trenta els surrealistes produïren un tipus d’obra radicalment nova, que deriva en gran part del dadaisme: els objectes surrealistes.
En pintura, el Surrealisme porta a utilitzar la imatge com a signe d’un món personal amagat que podem descobrir si aconseguim bloquejar el control racional de la ment.
Una altra tècnica molt freqüentada pels surrealistes era el joc anomenant dels "cadàvers exquisits", que consisteix que unes quantes persones confeccionin un dibuix afegint elements sobre una tira de paper que es va plegant perquè no es pugui veure la part precedent.
A partir dels anys trenta els surrealistes produïren un tipus d’obra radicalment nova, que deriva en gran part del dadaisme: els objectes surrealistes.
dimecres, 17 de març del 2010
la novel·la estatunidenca - la generacio perduda
L'anomenada Generació Perduda va ser un grup de notables escriptors nord-americans que van viure a París i en altres ciutats europees en el període que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió. Este grup inclou a figures com John Dos Passos, Ezra Pound, Erskine Caldwell, William Faulkner, Ernest Hemingway, John Steinbeck i Francis Scott Fitzgerald.
De les classificacions d'autors que conformen la Generació perduda, crida l'atenció que en la majoria apareixen indefectiblement cinc autors: Fitzgerald, Dos Passos, Hemingway, Faulkner i Steinbeck. Un fet que els unix a tots és que van veure de prop els horrors de la guerra. Dos Passos va participar en la Primera Guerra Mundial dins del cos de la Creu Roja dels Estats Units.
Esta generació d'autors apareix en la literatura nord-americana durant la crida «Época airada» o dels excessos, una època, sens dubte, difícil econòmicament per als Estats Units.Els grans bancs estaven trencant a causa d'un frau practicat per bancaris estrangers amos del Banc Federal. Els noms que més destaquen són els Rockefeller i els Rotchild.
La Generació Perduda mostra en algunes de les seues obres els efectes de la Gran Depressió, de 1929. entre elles es poden comptar El raïm de la ira de John Steinbeck, un llibre que plasma els efectes d'esta crisi en el camp nord-americà, el seu efecte en els llauradors."D'altra banda, Manhattan Transfer de John Dos Passos és una al·legoria de la Terra Promesa que acaba engolint els seus fundadors. Esta novel·la, junt amb El gran Gatsby de Fitzgerald, és probablement l'obra que millor reflectix el materialisme de la societat nord-americana que està a punt de submergir-se en el marasme econòmic que donaria lloc al Crack de 1929.
A Europa se sol emprar la denominació de «Generación de 1914», és a dir, l'any en què va començar la guerra. A França, país en què es van assentar molts d'estos expatriats, també se'ls coneix com la Génération du Feu, la Generació de Foc. A més, l'expressió «Generación Perdida» també s'usa de vegades per a designar tots els jóvens escriptors modernistes.
De les classificacions d'autors que conformen la Generació perduda, crida l'atenció que en la majoria apareixen indefectiblement cinc autors: Fitzgerald, Dos Passos, Hemingway, Faulkner i Steinbeck. Un fet que els unix a tots és que van veure de prop els horrors de la guerra. Dos Passos va participar en la Primera Guerra Mundial dins del cos de la Creu Roja dels Estats Units.
Esta generació d'autors apareix en la literatura nord-americana durant la crida «Época airada» o dels excessos, una època, sens dubte, difícil econòmicament per als Estats Units.Els grans bancs estaven trencant a causa d'un frau practicat per bancaris estrangers amos del Banc Federal. Els noms que més destaquen són els Rockefeller i els Rotchild.
La Generació Perduda mostra en algunes de les seues obres els efectes de la Gran Depressió, de 1929. entre elles es poden comptar El raïm de la ira de John Steinbeck, un llibre que plasma els efectes d'esta crisi en el camp nord-americà, el seu efecte en els llauradors."D'altra banda, Manhattan Transfer de John Dos Passos és una al·legoria de la Terra Promesa que acaba engolint els seus fundadors. Esta novel·la, junt amb El gran Gatsby de Fitzgerald, és probablement l'obra que millor reflectix el materialisme de la societat nord-americana que està a punt de submergir-se en el marasme econòmic que donaria lloc al Crack de 1929.
A Europa se sol emprar la denominació de «Generación de 1914», és a dir, l'any en què va començar la guerra. A França, país en què es van assentar molts d'estos expatriats, també se'ls coneix com la Génération du Feu, la Generació de Foc. A més, l'expressió «Generación Perdida» també s'usa de vegades per a designar tots els jóvens escriptors modernistes.
dimecres, 13 de gener del 2010
El teatre elisabetià: Shakespeare
La controvertida figura de William Shakespeare sorgeix en el context d'una societat que viu una efervescéncia plítica notable sota el regnat de Elisabet I. L'obra shakesperiana esdevé, en certa manera, un reflex i una manifestació d'una época conflictiva i estremadament complexa que es beneficia de l'experiéncia humanista Europea. Es en aquest període conegut com elisabetià, quan es produeix un renaixement del teatre professional profà i es revelen
divendres, 13 de novembre del 2009
la biblia
La Bíblia és el llibre més important de la cultura occidental, ja que conté el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida.
La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec.
Segons la tradició, la Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents, en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües (hebreu, arameu i grec). Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC. Segons els crítics literaris, les discordances dels relats de l'Antic Testament demostren que com a molt
d'hora es va començar a redactar al segle VII aC.
Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu.
Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 438 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.168 idiomes més, i porcions del text traduïdes en uns altres 848.
Les divisions actuals de la Bíblia en capítols i versicles numerats no provenen de tradicions antigues textuals, sinó que van ser creades a l'Edat mitjana pels cristians, i van ser adoptats posteriorment pels jueus com a referències tècniques pel Tanakh. Aquestes referències van ser crucials per als rabins medievals en els debats obligats amb el clergat cristià (que ja utilitzava la divisió en capítols i versicles), especialment a Espanya. La puntuació també és obra d'escribes posteriors.
La primera traducció de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va realitzar l'any 250 a.C., per als jueus de la Dispersió que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven la lingua franca de llavors, el grec.
Durant l'edat mitjana es van fer algunes traduccions a diverses llengües europees; no obstant això van ser prohibides pel Vaticà, que només en permetia la versió en llatí, raó per la qual van tenir una relativa difusió.
La primera traducció sencera de la Bíblia a la llengua catalana data del segle XIV i es conserva en un manuscrit de París més tardà, de l'any 1465. Tanmateix, se sap que el rei Alfons el Franc havia encarregat ja una primera traducció l'any 1287, tot i que no es va arribar a acabar.
Diversos corrents dels estudis bíblics s'han apropat al text emprant les eines de la filologia, és a dir, analitzant-lo des del punt de vista literari i lingüístic i no pas religiós. Aquesta visió va sorgir al segle XVII però va desenvolupar-se plenament als segles XIX i XX.
Aquest criticisme pot tenir diverses variants: la que empra les fonts del propi text i compara passatges de diferents llibres bíblics per traçar la història dels autors i dels escrits (criticisme baix) o la que analitza la història de la transmissió dels documents i variants lingüístiques per reconstruir els discursos originals i datar-los, usant els mètodes de la crítica textual clàssica (alt criticisme).
La Bíblia és el conjunt de textos religiosos del cristianisme. La paraula Bíblia prové del grec.
Segons la tradició, la Bíblia va ser escrita en un període de 1.600 anys, en el decurs de 60 generacions, per més de 40 autors diferents, en tres continents (Europa, Àsia i Àfrica) i en tres llengües (hebreu, arameu i grec). Els manuscrits més antics de l'Antic Testament dels que es té constància són els Manuscrits de la mar Morta, escrits entre els segles III i I aC. Segons els crítics literaris, les discordances dels relats de l'Antic Testament demostren que com a molt
d'hora es va començar a redactar al segle VII aC.
Un tema al llarg de la Bíblia és l'adoració de Déu i la redempció de la humanitat, i d'acord amb les doctrines cristiana i jueva, va ser inspirada per Déu.
Hi ha traduccions completes de la Bíblia en 438 idiomes, traduccions d'un dels dos testaments en 1.168 idiomes més, i porcions del text traduïdes en uns altres 848.
Les divisions actuals de la Bíblia en capítols i versicles numerats no provenen de tradicions antigues textuals, sinó que van ser creades a l'Edat mitjana pels cristians, i van ser adoptats posteriorment pels jueus com a referències tècniques pel Tanakh. Aquestes referències van ser crucials per als rabins medievals en els debats obligats amb el clergat cristià (que ja utilitzava la divisió en capítols i versicles), especialment a Espanya. La puntuació també és obra d'escribes posteriors.
La primera traducció de la Bíblia (només de l'Antic Testament) es va realitzar l'any 250 a.C., per als jueus de la Dispersió que van viure en diferents llocs d'Europa i Àsia, i que només parlaven la lingua franca de llavors, el grec.
Durant l'edat mitjana es van fer algunes traduccions a diverses llengües europees; no obstant això van ser prohibides pel Vaticà, que només en permetia la versió en llatí, raó per la qual van tenir una relativa difusió.
La primera traducció sencera de la Bíblia a la llengua catalana data del segle XIV i es conserva en un manuscrit de París més tardà, de l'any 1465. Tanmateix, se sap que el rei Alfons el Franc havia encarregat ja una primera traducció l'any 1287, tot i que no es va arribar a acabar.
Diversos corrents dels estudis bíblics s'han apropat al text emprant les eines de la filologia, és a dir, analitzant-lo des del punt de vista literari i lingüístic i no pas religiós. Aquesta visió va sorgir al segle XVII però va desenvolupar-se plenament als segles XIX i XX.
Aquest criticisme pot tenir diverses variants: la que empra les fonts del propi text i compara passatges de diferents llibres bíblics per traçar la història dels autors i dels escrits (criticisme baix) o la que analitza la història de la transmissió dels documents i variants lingüístiques per reconstruir els discursos originals i datar-los, usant els mètodes de la crítica textual clàssica (alt criticisme).
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)